L’hostal de Betlem

Aquesta nit és nit de festa al Betlem de la Judea. Però aquest any és especial: acabes d’entrar a l’hostal, ple de forasters i de viatgers que venen a censar-se. És la nit de la Hannukà, la festa de la llum i a la cuina ja preparen el pa àzim, fet únicament amb farina, aigua, sal i una mica d’oli. Al pis de dalt, preparen les mantes de llana, pel fred de l’hivern, fa poc han esquilat les ovelles. Avui es queda molta gent a dormir. A la cuina, el foc fa feresa, les olles plenes de menjar bullen a plena cocció de les llegums, llenties, cigrons o fesols. El rebost, just a sobre de la cuina, n’és ple. De carn: corder, criat a casa, reservat per a les festes i sacrificat segons el llibre levític de la Bíblia, dessagnat. Només poden menjar-se animals purs, de peülla dura. De la llet de les cabres n’han fet els formatges. Els làctics són un ingredient bàsic a la festa jueva, però no es poden barrejar amb la carn.

Entra al menjador, s’està servint el sopar. Pollastre rostit, un brou amb llegums i carn. Les famílies comparteixen l’àpat al voltant de l’hannukià, el canobre de nou braços amb el qual es recorda la victòria dels hebreus contra els grecs i el miracle de l’Oli, amb el qual es va il·luminar, durant vuit dies, la menorà del Temple de Jerusalem. La festa de la llum dura vuit dies i vuit nits, en les que s’encenen gradualment les vuit espelmes que acompanyen la central, l’anomenada Shamash “la que custodia”.

A mitja nit ha trucat a la porta una parella de forasters que viatgen en ase. No hi ha lloc per a ells, hauran de buscar hostatge a una altra part. Ell és Josep de Natzaret, descendent de la casa de David, que ha tornat a Betlem, d’on és natural, davant la crida de l’emperador Cèsar August per censar la població. La seva esposa, Maria, està a punt de donar a llum.

No hi ha alegria sense vi!

A la casa de Joan, s’hi fa vi. Amb l’arribada dels primers freds arriben els últims gatims de raïm. A l’entrada, el boter última les noves botes pel vi nou. Són de fusta de castanyer, el ferrer n’ha forjat els cercles que les sostenen. Per moldejar bé les fustes, cal humitejar-les amb vapor i fumar-les per donar sabor al vi.

Sents la olor? Encara hi ha raïm a la piadora. Si baixes fins al celler oloraràs el vi de l’any passat, que està madurant. Al fons, al cub, ja hi reposa el vi novell d’aquest any, que està començant a fermentar. El final de la collita dona pas al Sukkot, la festa de l’èxode dels jueus. El raïm es cultiva des de temps immemorials. Per ells, la vinya és l’arbre de la vida, símbol de prosperitat i riquesa. El Talmud reconeix que ‘no hi ha alegria sense vi’, per això els jueus n’han estat sempre grans comerciants i consumidors.

“Durant 7 dies menjareu àzims en pau”

A la casa jueva no hi pot faltar el corral i el forn de pa, eix central de l’alimentació. Els jueus només poden alimentar-se d’alguns ocells purs i dels seus ous, com les gallines domesticades. Això sí, s’ha de descartar qualsevol ou que tingui un indici de sang. Els jueus tampoc poden menjar conill, considerat un animal impur. En canvi, a Catalunya, la carn de conill és molt habitual a la cuina. Els romans van batejar la península ibèrica com Hispania, que significa “terra de conills”.

De la domesticació del camp, l’elaboració del pa n’és el gran exponent. El pa jueu, principal aliment de la seva dieta, s’elabora amb blat molt en pedra, una tasca que corresponia a les dones de la família, juntament amb l’elaboració del pa, encara que amb el creixement de les poblacions els homes van començar a fer de forners. El pa s’acompanya amb llet, mel, dàtils o formatge. Durant el temps de la Pasqua jueva, s’elaborava el pa àzim, sense llevadura, només amb aigua i farina. A l’Espluga de Francolí va localitzar-se un segell hebraic del segle XIV, reproduït en aquesta escena, sobre la taula, on pot llegir-se el verset del llibre de l’Èxode XIII: “Durant 7 dies menjareu àzims en pau”. A l’esquerra de l’escena, l’obrador del pa, sota els murs i arcs originals de l’Espluga del segle XIV.

El cens de Quirini

L’emperador Cèsar August ha encarregat un cens de l’imperi per recaptar impostos, l’anomenat Cens de Quirini, governador de Síria. Quirini ha estat enviat a la Judea per censar els béns dels jueus i poder-los recaptar impostos, no sense revolta i polèmica. Com diu l’evangeli de Lluc, “tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni i esperava un fill.

No tingueu por!

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria els envoltà de llum. Ells es van espantar molt, però l’àngel els digué:
—No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: ^“avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. ^*12Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
¹³ I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
¹⁴ —Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau ^* als homes que ell estima. ^*
15 Quan els àngels els deixaren i se’n tornaren cap al cel, els pastors es deien entre ells:
—Anem a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.

Així explica Lluc al seu Evangeli l’insòlit fet que va ocórrer aquella nit. Els hebreus del primer segle tenien per costum celebrar la festa de la Sukkot, en record a la sortida d’Egipte cap a la terra promesa, dormint durant 7 dies a les anomenades Sukkà, cabanes de canya i palmera construïdes al ras. No és d’estranyar doncs que l’àngel Gabriel els trobés aquella nit fred de tardor-hivern, sota el cel de Galilea.

Mentrestant, a les cases de Betlem, les mares i àvies s’ocupen dels seus fills, a la llar, eix central de la vida i de l’alimentació, i al rebost, caliu del manteniment de la família. La dona jueva és la responsable de la transmissió dels valors de generació en generació. També de la fe. Una mostra és que la dona s’ocupa d’encendre les espelmes cada Sàbat, per portar llum i harmonia a la seva casa. La dona jueva ha de vestir sempre de llarg, sense mostrar pell ni cabell. A l’estable i a l’hort, els pagesos poc s’esperen el què acaba de passar en un vell estable adossat a una cova.

Els carrers de Natzaret

AUDIOGUIA – TRAM 3 (amb banda sonora)

AUDIOGUIA – TRAM 3 (sense banda sonora)

A Natzaret, dies després, corre el rumor. Ningú s’ho creu, però tots saben que algun dia ha de venir el fill de Déu entre els homes. Al corral de les Quitèries acaben d’alimentar el boc i estan collint les cols de temporada per portar-les a mercat. Diuen que avui hi ha bullici.

Els carrers del poble de Josep estan plens de menestrals i comerciants. Sembla que el fuster ja ha tornat de Betlem, on havia anat a censar-se. A la dreta, la filadora converteix la llana en fil per teixir. A l’esquerra, la terrissaire elabora amb delicadesa tot tipus d’estris per la cuina. Ceràmica elaborada a mà, com des de temps immemorials, fent cilindres d’argila, units un a un per elaborar la forma de la gerra. O esculpits al torn, en forma circular, fa més de 6mil que es fa. A les basses reposa el fang mentre a l’altell, l’aprenent ultima els detalls de les peces decorades que s’han cuit al forn de ceràmica.

A la vora, la casa de les remeieres és un punt de trobada pels que busquen calmar dolències i maldecaps. Els jueus han sabut combinar l’estudi dels textos hel·lènics amb les descobertes dels àrabs del nord d’Àfrica, sense oblidar però que pels hebreus la salut és considerada una qüestió divina, i la malaltia, un càstig.

De la llana, al teixit

Als carrers de Natzaret hi veiem el cicle de la llana, clau pels freds de l’hivern. La llana de les ovelles s’utilitza per filar i teixir roba des de fa més d’11mil anys. Mercaders i comerciants compren i venen la llana, que un cop filada i tenyida es converteix en teixit per portar a mercat.

Castanyes i cols, productes del temps, omplen l’entrada del taller del carreter i el forjador, prop del safareig on van les dones a rentar. Avui s’han d’explicar la notícia que acaben de sentir!

A la plaça del pou hi ha mercat!

AUDIOGUIA – TRAM 4 (amb banda sonora)

AUDIOGUIA – TRAM 4 (sense banda sonora)

Terrissa acabada d’arribar de l’altra riba. Verdures i hortalisses del temps i peix de la costa. Pels jueus el peix és un símbol de fertilitat i multiplicació, a més d’un amulet de la sort. És de costum entre la fe hebrea, menjar-se el cap del peix com a part d’una oració. És de fet, un ingredient principal a la cuina sefardita, encara que només es poden menjar els peixos amb aletes i escates, com els salmons o les sardines, i mai cap tipus de crustaci o marisc.

Avui al mercat també s’hi venen teixits, alguns de llana, tot i que els més habituals són de lli, un vegetal utilitzat per elaborar fil des de l’antiguitat, igual com el cànem, les fibres d’espart o el vímet per fer cistells, habituals a la Mediterrània des de l’antic Egipte i l’època romana. Del pou s’extreu l’aigua per beure, cuinar i netejar-se. És el centre de la vida pública.

Vora el foc, s’hi venen carns de corder i pollastre, les més apreciades. Els jueus només mengen mamífers remugadors de peülla enfonsada com els xais, les cabres, les vaques o els cérvols. Consideren impura la carn de porc, conill, cavall i camell. Les regles del Kashrut fixen que els animals pel consum han de morir dessagnats, degollats amb un tall profund al coll.

A la parada de queviures hi ha espècies, llegums, fruita seca o ous, complements necessaris per l’alimentació jueva.

Els viatgers

A la vora però, un visitants que arriben de lluny acaben de fer parada. Van carregats, amb camells, i vesteixen grans robes. Un petit grup de la gran cavalcada que ha arribat a la ciutat s’ha dirigit a la casa del fuster..